He dubtat molt de si tornar a escriure’n o no. Ahir ho vaig fer a crema-roba, a primera hora del matí, quan vaig saber que a TV3 “la nostra”, havien brindat amb cervesa per donar la benvinguda a l'any nou. Vagi per endavant que no m’agrada la cervesa, gens ni mica, però respecto la gent que en beu a morro per treure’s la set. Jo, ho faig amb aigua de l’aixeta. No vull allargar-me massa perquè pensar i escriure també tenen un cost. Som a 4 de gener i no vull llençar pels aires un dels propòsits que m’he fet per al 2026; el periodisme està tan a la corda fluixa com el sector primari. Tampoc vull espolsar-me les culpes. Penso que totes i tots els catalans la tenim. Per què ho hem permès? Això de no celebrar amb bombolles i/o vi (català) és com atacar la línia de flotació de la cultura i la tradició del país, és riure-se’n dels viticultors i dels enòlegs, és negar-los, és obviar el seu talent i les seves capacitats, és girar l’esquena a un sector que pateix, però que, malgrat totes les adversitats que suporta, està elaborant els millors vins i escumosos de la història.
En les últimes hores he arribat a pensar que potser sí que ens mereixem un brindis de Cap d’Any amb cervesa, com també la mediocritat que ens governa o com que l’economia i els interessos d’uns pocs passin per davant dels col·lectius. Està clar que amb les seves decisions esborren l’essència d’un país que ha tancat l’any vantant-se de ser Regió Mundial de la Gastronomia. Bé, això ho hem sentit dir a moltes veus institucionals. Si com a catalans no som capaços de reconèixer tants testimonis de vinya – Catalunya n’és un mosaic- i tantes filosofies de vi/da que ens sostenen, tenim un problema molt gran. Si ningú no és capaç de preveure que un brindis amb cervesa enervarà una part substancial del país, la que el cuida i el regenera, la que ens alimenta i ens fa feliços, la que se’l beu, també.
No em val cap de les evasives de qui ho ha permès. També estic desencisada per algunes de les respostes que li he llegit al sector; al meu parer han estat tímides i fragmentades. Als grups privats de Whatsapp no han estat tan tèbies, però el que ens ha arribat als periodistes que cobrim la informació vinícola, és una espigolada de tot l’enuig que pressuposem. Tan sols una denominació d’origen, la del Penedès, ens ha fet arribar un comunicat manifestant el seu malestar. Però després de la queixa, vindrà alguna cosa més? Qui n’assumirà la responsabilitat? Ves a saber amb què brindarà “la nostra” a finals d’aquest any... Això de què “qui paga mana” i que aquest any ha estat un fet circumstancial “perquè hi ha una marca de cervesa que compleix 150 anys”, son excuses que amaguen la ignorància, el no saber llegir la realitat del país ni el que necessita per sobreviure.
El meu amic enòleg Toni Sánchez Ortiz diu que el vi és la més civilitzada de totes les begudes i que ha estat al centre de totes les civilitzacions que ens han precedit. Potser la nostra farà que s’extingeixi. Potser els estralls que ha provocat la sequera a les vinyes els últims anys és l’avantsala del que vindrà amb el consum. No pot ser que neguem l’existència d’escumosos i vins catalans una nit d’expectació màxima, sense saber que a cada glop hi ha un pòsit d’intel·ligència, de diversitat, de respecte, de tolerància, d’esforç, d’estima i de compromís. Potser morirem de set, potser ni aigua tindrem per beure... En fi, allò que es diu, que anem perdent llençols a cada bugada... Tant de bo siguem a temps de fer ressuscitar la cultura del vi, de reconèixer la dignitat i el valor que hi ha darrere de tantes ampolles a Catalunya. No sé si podrem conformar-nos amb el premonitori Pagesia o mort! del dissenyador Gerard Joan i l’arquitecta Elisenda Rosàs o haurem de passar al Pagesia o foc! que recentment ha anunciat la Unió de Pagesos. “Som qui alimentem, qui cuidem la terra, qui mantenim viu cada poble, cada marge i cada camí”, van dir. Ens hauria de ressonar no només a l’avantsala de cada brindis, sinó cada dia.
En les últimes hores he arribat a pensar que potser sí que ens mereixem un brindis de Cap d’Any amb cervesa, com també la mediocritat que ens governa o com que l’economia i els interessos d’uns pocs passin per davant dels col·lectius. Està clar que amb les seves decisions esborren l’essència d’un país que ha tancat l’any vantant-se de ser Regió Mundial de la Gastronomia. Bé, això ho hem sentit dir a moltes veus institucionals. Si com a catalans no som capaços de reconèixer tants testimonis de vinya – Catalunya n’és un mosaic- i tantes filosofies de vi/da que ens sostenen, tenim un problema molt gran. Si ningú no és capaç de preveure que un brindis amb cervesa enervarà una part substancial del país, la que el cuida i el regenera, la que ens alimenta i ens fa feliços, la que se’l beu, també.
No em val cap de les evasives de qui ho ha permès. També estic desencisada per algunes de les respostes que li he llegit al sector; al meu parer han estat tímides i fragmentades. Als grups privats de Whatsapp no han estat tan tèbies, però el que ens ha arribat als periodistes que cobrim la informació vinícola, és una espigolada de tot l’enuig que pressuposem. Tan sols una denominació d’origen, la del Penedès, ens ha fet arribar un comunicat manifestant el seu malestar. Però després de la queixa, vindrà alguna cosa més? Qui n’assumirà la responsabilitat? Ves a saber amb què brindarà “la nostra” a finals d’aquest any... Això de què “qui paga mana” i que aquest any ha estat un fet circumstancial “perquè hi ha una marca de cervesa que compleix 150 anys”, son excuses que amaguen la ignorància, el no saber llegir la realitat del país ni el que necessita per sobreviure.
El meu amic enòleg Toni Sánchez Ortiz diu que el vi és la més civilitzada de totes les begudes i que ha estat al centre de totes les civilitzacions que ens han precedit. Potser la nostra farà que s’extingeixi. Potser els estralls que ha provocat la sequera a les vinyes els últims anys és l’avantsala del que vindrà amb el consum. No pot ser que neguem l’existència d’escumosos i vins catalans una nit d’expectació màxima, sense saber que a cada glop hi ha un pòsit d’intel·ligència, de diversitat, de respecte, de tolerància, d’esforç, d’estima i de compromís. Potser morirem de set, potser ni aigua tindrem per beure... En fi, allò que es diu, que anem perdent llençols a cada bugada... Tant de bo siguem a temps de fer ressuscitar la cultura del vi, de reconèixer la dignitat i el valor que hi ha darrere de tantes ampolles a Catalunya. No sé si podrem conformar-nos amb el premonitori Pagesia o mort! del dissenyador Gerard Joan i l’arquitecta Elisenda Rosàs o haurem de passar al Pagesia o foc! que recentment ha anunciat la Unió de Pagesos. “Som qui alimentem, qui cuidem la terra, qui mantenim viu cada poble, cada marge i cada camí”, van dir. Ens hauria de ressonar no només a l’avantsala de cada brindis, sinó cada dia.
